Quan deixà d’existir esperança | Les Germanies

Els realistes es van rearmar en un intent per acabar en un conflicte que s’estava allargant.

La repressió més dura arribarà de la mà de la nova virreina, Germana de Foix, que no tindrà pietat  dels agermanats.

La batalla d’Orihuela.

El virrei Mendoza va tornar a la plaça forta de Peñíscola via marítima, a través de Gandia, i es va afanyar a solicitar ajuda a diversos nobles castellans.

Controlada la situació al nord, on només Morvedre continuava prestant resistència, la batalla del sud, després de la victòria dels rebels a Gandia, es preveia llarga. No obstant això, i de manera una miqueta inexplicable, en el mateix moment del triomf militar més sonor, les Germanies van començar a perdre pes específic precisament en el lloc on s’havien originat, és a dir, a la ciutat de Valéncia.

La Junta dels Tretze , va començar a contactar en diversos nobles, com:

  • El comte d’Oliva, Serafí de Centelles, o
  • El marquès de Cenete, Rodrigo de Mendoza (germà del virrei) .

Este últim, finalment, va acceptar l’oferiment de la Junta per ser governador del Regne el 4 de julio.

D’esta manera, es va donar la paradoxa que mentre Peris i les tropes agermanades preparaven el combat de Gandia, Valéncia s’esforçava a desvincular-se de les presses comeses per les seues tropes i en rendir homenatge al virrey.

El 30 de juliol de 1521, dies més tard de la victòria de Peris, la Junta dels Tretze de Valéncia dimitia en bloc, deixant el camí abonat per a la intervenció del virrei i dels nobles darrere de la restitució de l’ordre regio.

La mort de Peris.

A finals de l’any 1521, únicament dos ciutats del sud, Xàtiva i Alzira, continuaven fidels a les Germanies. Bé proveïts, els agermanats d’Alzira van obligar al virrei Mendoza a aixecar el setge en els primers dies de desembre, dirigint llavors l’exèrcit realista cap a Xàtiva, que va viure un continu atac durant quinze dies.

A finals de desembre, el marquès de Cenete, acceptant el paper de mediador que els nous jurats de Valéncia li havien confiat, va decidir intercedir en la fi del conflicte, per la qual cosa va viajar cap a Xàtiva i va pactar en el dirigent agermanat, Mossèn Agulló, una entrevista en la qual quedava liquidada la rendició de Xàtiva. Pero de nou el caràcter indòmit de Vicent Peris va irrompre en escena: cavalcant en 200 hòmens des Ontinyent, Peris va arribar a Xàtiva, va interrompre les converses i va fer presoner al marquès de Cenete.

De forma immediata van començar les negociacions entre el sector moderat dels agermanats i les tropes realistes per posar en llibertat al germà del virrei, alhora que diversos destacaments iniciaven una duríssima repressió als rebels d’Ontinyent. Quan va caure esta ciutat, el 29 de giner de 1522, va ser alliberat el marquès. Els dos personages, el de Cenete i Peris, es van dirigir cap a Valéncia, ja que sabien que el destí de la revolta s’anava a jugar al suport que la capital del regne prestés a un o un atre bàndol. Peris va arribar davant l’aclamació popular, Pero el marquès de Cenete va ser més hàbil i va aconseguir negociar en els jurats l’aïllament del líder agermanat; les converses entre els dos van ser nules: don Rodrigo li va oferir un perdó que Peris no va voler acceptar, preferint portar les conseqüències fins al final.

El 2 de març la casa natal de Peris, situada a l’actual avinguda de Baró de Càrcer, va ser violentament atacada per uns 3.000 homes, i ni Peris ni els seus escassos lleials van poder fer res per evitar el seu trist destí malgrat la seua valenta actitud. El 4 de març, Vicent Peris va ser esquarterat i el seu cap enviat al virrei Mendoza, que va preferir penjar-la a la porta de Sant Vicent per a escarment general dels rebeldes.

Últimos dies de les Germanías.

Pese a la mort del gran líder, encara coleaban els reductes agermanats de Xàtiva i Alzira, que van romandre durant algun temps en rebelia gràcies al sorgiment d’un mite: el del Rei Encobert.

En Xàtiva, dies després de la mort de Peris, un individu es va fer passar pel fill secret que el príncep Joan d’Aragó i Castella:

  • Únic hereu dels Reis Catòlics,
  • Casat en l’archiduquessa d’Àustria, Margarida de Austria
  • Fue apartat de la successió al tron pels foscos maniobres del cardenal Mendoza (pare del virrei i del marquès de Cenete).

La seua actitud messiànica i els diversos oferiments que va realitzar als rebels ser suficients per mantenir encès l’esperit de les Germanies fins i tot després de la seua mort, ocorreguda a Burjassot el 18 de maig de 1522, ja que almenys atres tres personages es van fer passar per ell, en un intent de cohesionar l’afeblida moral dels rebeldes.

Durante l’estiu de 1522, el virrei Mendoza es va dedicar a atacar diversos reductes agermanats, com:

  • Algemesía,
  • Albaida,
  • Albocàsser,
  • Llutxent i
  • Alberic

Derrotando als rebels l’1 de setembre a la batalla de Bellús.

La resistència de Xàtiva i d’Alzira encara va continuar durant l’hivern; per la defecció dels dos baluards agermanats per antonomàsia va ser decisiu el retorn de l’emperador Carles V i la seua intransigència davant la rebelia, demostrant als assejats com de lluny estaven els esdeveniments coetanis d’aquella mateixa ordre de benevolència dictada pel mateix emperador a 1519.

Finalmente, Xàtiva va capitular el 5 de desembre i Alzira va seguir el mateix camí el 7 de desembre de 1522.

La repressió dels agermanats.

A més dels dirigents caiguts en diferents fases bèliques del conflicte es va unir la lògica repressió posterior a les mans dels vencedores.

El final de Guillem Castellví.

El mateix dia de la rendició de Xàtiva, i gràcies a la declaració de l’agermanat Onofre Oller, va ser localisat, arrossegat públicament i esquarterat a la capital de la Costera Guillem Castellví, àlies Sorolla, un dels dirigents més veterans del moviment.

El final de Joan Car no va arribar fins al virregnat de Germana de Foix.

Joan Car va ser un atre dels que van patir persecució. Després d’haver sigut el financer de la  Germania, racional de Valéncia i comandant de les tropes rebels, la seua marxa enrere en l’última fase del conflicte va permetre que el virrei Mendoza li mantinguera en el seu ofici de racional fins a l’extinció del període de vigència del mateix, és a dir, tres anys. Finalisada esta etapa, el mateix Joan Caro va ser conscient de la debilitat de la seua posició en la cort, pel que va decidir fugir cap a Castella i es va refugiar a Simancas.

La repressió de Germana de Foix.

Tot i que el virrei Mendoza havia expedit un perdó general el 21 d’octubre de 1521, l’arribada a 1523 de la nova virreina, Germana de Foix, va fer que la repressió fora més gran, ja que el perdó de l’anterior virrei s’havia produït en una fase del conflicte anterior i només afectava la ciutat de Valéncia, no al regne en sí.

D’esta forma, van ser castigats i perseguits tots els dirigents de les Germanies (inclòs el propi Car, capturat per la virreina en 1523 i ajusticiat el 12 de març de 1524), tots els colaboradors i tots aquells que havien finançat la rebelió. La resposta lògica, la fugida massiva, no va evitar que foren ajusticiats o capturats tots els colaboradors del Encobert, diversos membres de la Junta dels Tretze, com Pere Llorens, Francesc Pastor o Joan Tarrega.

Encara al 1528, un vegada morta Germana de Foix , en el perdó general hi havia moltíssims exceptuats, és a dir, antics agermanats o colaboradors als que no afectava l’esmentat perdó i que havien de rendre comptes a la justícia. A més, cal comptar en que els que van obtindre el perdó de les seues vides, hagueren de pagar notables quantitats econòmiques en compensació pels delictes que se’ls acusava, o bé van patir la confiscació dels seus béns. A més d’atres consideracions, les sumes confiscades als agermanats van servir perquè la monarquia poguera fer front als deutes contrets en els nobles per finançar les operacions militars, el que no va fer sinó dos coses:

  • Perpetuar l’ordre establert i
  • Agravar la situació econòmica del regne.

Significant aixina la veritable derrota dels postulats per les Germanies. La derrota dels agermanats va implicar:

  • la definitiva marginació de l’artesanat de la administración.
  • Un procés de refeudalisació al camp.
  • L’endeutament nobiliari.
  • La consolidació de l’imperialisme de Carles I.
  • Un total de 12.000 morts en els camps de batalla juntament en l’abundant població itinerant o fugitiva.
  • Despoblació de 5.000 cases de moros.
  • Despoblació 1.000 cases de cristians.

Varen propiciar un quadre demogràfic al Regne de Valéncia poc brillant.

Leave a Reply